NOTES AL CD
MariCarmen Gómez Muntané, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona i assessora musicològica.
Mateu Fletxa (c. 1481-1553?), Las ensalades
Entre els compositors espanyols del Renaixement de música no sacra, Mateu Fletxa el Vell és avui el més conegut internacionalment, i això gràcies a un gènere que, si no va inventar, va perfeccionar fins a dur-lo al seu cim: l’ensalada.
Oriünd de Prades, una petita localitat propera a Tarragona, són moltes les incògnites que encara existeixen sobre la seva carrera, que sembla haver desenvolupat a partir d’una edat una mica avançada per als estàndards de l’època. Rondaria la quarantena quan, el 1523, el trobem exercint de mestre de capella primer a la catedral de Lleida i tres anys després a la de València, un lloc que mantindria fins a finals de 1530. Transcorreguts sis anys reapareix a Sigüenza (Guadalajara), en l’òrbita dels ducs de l’Infantado, en qualitat de mestre de capella de la seva catedral, per retornar a València a principis de 1539. Com a conseqüència de les probables desavinences amb el capítol valencià, aviat reprendria el seu periple particular –“De iglesia en iglesia/ me quiero yo andar,/ por no mal maridar”, dirà en unes de les seves ensalades-, i sol·licitaria el reingrés a la catedral de Lleida. Tanmateix, la fortuna es mostrà al seu favor.
Després del decés al maig de 1539 d’Isabel de Portugal, l’esposa de l’emperador Carles V, les seves dues filles, les Infantes Maria i Joana, passaren a residir al palau d’Arévalo (Àvila) i després al palau ducal de Guadalajara, acompanyades de l’antiga capella de l’emperatriu, inclòs el seu cèlebre organista, Antonio de Cabezón. Fletxa passaria a dirigir-la no gaire després i és probable que fins a finals de 1548, després del casament de la infanta Maria amb l’arxiduc Maximilià d’Àustria. Sembla ser que al cap d’uns cinc anys moria al monestir cistercenc de poblet (Tarragona).
Com tots els mestres de capella de la seva època, Mateu Fletxa degué ser l’autor d’un significatiu repertori de música sacra, del qual només ha aflorat un Miserere. També de les típics vilancets que des de finals del segle XV els mestres de capella solien compondre en ocasió del Nadal, però també en aquest terreny les fonts són gasives. De Fletxa només ens resta un vilancet, Gloria in excelsis Deo, on podem trobar la influència de Juan del Encina, un dels pioners del gènere.
Els vilancets coneguts de Fletxa de temàtica no sacra són alguns més, vuit en total, la meitat dels quals al Cançoner de Barcelona, que també inclou el Gloria in excelsis (Biblioteca de Catalunya, Ms 454), i l’altra meitat al d’Uppsala, un imprès editat a Venècia el 1556, amb un repertori relacionat amb la cort dels ducs de Calàbria, a València. Les adaptacions d’aquestes darreres, escrites per afamats sonadors de viola de mà de l’entorn de la cort espanyola, com Miguel de Fuenllana o Enríquez de Valderrábano, parlen per si mateixes de la notorietat d’un compositor que en un determinat punt de la seva carrera decidia abordar un nou gènere musical com a alternativa al vilancet nadalenc.
El primer cop que es registra el terme ‘ensalada’ en la seva accepció poètico-musical és en l’Auto da fe del portuguès Gil Vicente, que fou representat als matines de Nadal de 1510 a la cort de Portugal. En lloc de la tradicional vilancet que solia cloure aquest tipus de representacions, l’Auto conclou amb “húa ensalada que veio de França” que l’autor no escriu i que requeria per a la seva interpretació d’un quartet vocal.
Dos anys després, Vicente torna a cloure una de les seves obres teatrals amb una ensalada, la Farça dos Físicos, de la qual dona la lletra, aquest cop. L’ensalada més antiga de Fletxa, Los Chistes, és dels volts de 1525. El seu patró i el de l’ensalada de Vicente (tret de la música, que no s’ha conservat) s’ajusta a allò que Díaz Rengifo defineix a la seva Arte Poética Española (Salamanca, 1592), a saber: “composición de
coples 2 redondillas, entre las cuales se mezclan todas las diferencias de metros, no solo españolas, però de otras lenguas sin orden de unos a otros al albedrío del poeta, y según la variedad de las letras, se va mudando la música”. Si Vicente va agafar com a model algun exemple primerenc de fricassée, una mena de quodlibet que va estar de moda a França al llarg del segle XVI, llavors va rebatejar el gènere.
De Mateu Fletxa es conserven onze ensalades a 4 o 5 veus (a cappella), set de les quals a l’imprès de 1581 Las Ensaladas, que va fer editar a Praga, a la casa de Jorge Negrino, pel seu nebot Mateu Fletxa el Jove, que era capellà de l’emperatriu Maria, a qui havia acompanyat aquell mateix any al seu viatge de retorn a Espanya, on passaria els seus darrers dies després d’haver enviudat. Les altres es conserven manuscrites. Encapçalen l’imprès les ensalades El Fuego i La Bomba, sense que hi hagi una raó especial. La segueixen, uns folis més endavant, La Guerra i La Justa, que juntament amb les dues anteriors pertanyen a un grup d’ensalades que posen de relleu l’assimilació, per part de l’autor, de certs recursos propis del llenguatge de Clément Janequin.
La Guerra és probablement la primera de les ensalades de maduresa de Mateu Fletxa. Escrita a imatge de La Guerre de Janequin, encara que el seu argument sigui sacre, tracta de la lluita de l’home contra el pecat, encarnats en la figura de Crist i la de Llucifer, probables símbols de l’emperador Carles V i de Solimà el Magnífic, respectivament. Si és així, dataria de poc després de l’aixecament del setge de Viena per part de les tropes turques (octubre de 1529), que precedí la coronació del monarca espanyol com a emperador.
Pocs anys després, el turc tronaria a les portes de Viena i es veié forçat a retirar-se davant les tropes de l’emperador, que entrava a la ciutat el setembre de 1532. Fou un esdeveniment d’un indubtable impacte per al futur polític d’Europa, al qual al·ludeix La Justa de forma al·legòrica. Tracta d’un torneig que enfronta Llucifer (Solimà) amb Adam (arxiduc Ferran d’Àustria, germà de Carles V), al qual venç, però que per la seva banda és derrotat per Crist. L’ensalada, que comença amb el record de la lletra del primer vers de La Guerre, “Oíd, oíd los vivientes” -en lloc de l”Escoutez tous, gentilz gallois”- encadena no menys de tretze cites del repertori del cançoner espanyol i del litúrgic, entre elles la tonada del romanç que el 1529 s’encarregava de divulgar la notícia de l’aixecament del setge de Viena, “¡Que tocan alarma, Juana!”.
La cançoneta reapareix a El Toro, amb una nova contraposició de la figura de Crist amb la de Llucifer, l’única còpia de la qual es conserva manuscrita (Palma de Mallorca, Bibl. De la Fundació Bartolomé March, Ms 6832). En la seva composició s’endevina certa pressa per l’elevat nombre de passatges a solo i el predomini d’altres d’homofònics, en relació als de textura imitativa. L’estança de Carles V a la residència dels ducs de l’Infantado el gener de 1534, en el seu retorn de Viena a la recerca de reforços per combatre l’armada turca, pot ser un motiu per a la composició d’una ensalada que fins ara mai no ha estat gravada. Anys abans, Francesc I de França, que havia estat fet presoner per l’emperador a la batalla de Pavia (24 de febrer de 1525), havia pernoctat
en aquesta mateixa residència de camí cap a Madrid. El Jubilate, una altra de les ensalades de Fletxa que recull l’esmentat manuscrit, al·ludeix irònicament a la rendició del monarca a la primera de les dues barzellete que cita, Poltrón François, literalment, “covard Francesc”.
Si El Fuego es vincula, tant pel seu estil com pel seu argument, que gira al voltant del pecat i la figura de la Verge, amb ensalades d’una època anterior a la trilogia formada per La Guerra, la Justa i El Toro, La Bomba és un punt i a part. Comença amb uns àgils versos que volen reflectir el comportament dels tripulants d’una nau a punt de sotsobrar, símbol de la humanitat, que finalment són rescatats per una altra nau que simbolitza Crist nounat. L’argument d’un dels seus passatges gira en torn d’un tal Gil Pizarra, que podia al·ludir de forma burlesca, com si es tractés d’un dels personatges contrafets d’El Bosco, a Francisco Pizarro, conquistador del Perú, de visita a la cort de Carles V el Juliol de 1529. Petita obra mestra, al llarg d’aquesta ensalada Mateu Fletxa mostra un absolut domini del llenguatge musical i literari que en el futur constituiria el seu segell d’identitat i que altres imitarien en el futur. Els seus ressons arribaren al Nou Món a través de la producció literària de González de Eslava, amb la seva ensalada “de la flota” o la Misa de Bomba de Pedro Bermúdez, potser basada en una altra peça prèvia de Cristóbal de Morales. La Bomba és una de les tres úniques ensalades que Fuenllana adaptà per a veu i viola de mà, juntament amb La Justa i El Jubilate.
Maricarmen Gómez
Entre els compositors espanyols del Renaixement de música no sacra, Mateu Fletxa el Vell és avui el més conegut internacionalment, i això gràcies a un gènere que, si no va inventar, va perfeccionar fins a dur-lo al seu cim: l’ensalada.
Oriünd de Prades, una petita localitat propera a Tarragona, són moltes les incògnites que encara existeixen sobre la seva carrera, que sembla haver desenvolupat a partir d’una edat una mica avançada per als estàndards de l’època. Rondaria la quarantena quan, el 1523, el trobem exercint de mestre de capella primer a la catedral de Lleida i tres anys després a la de València, un lloc que mantindria fins a finals de 1530. Transcorreguts sis anys reapareix a Sigüenza (Guadalajara), en l’òrbita dels ducs de l’Infantado, en qualitat de mestre de capella de la seva catedral, per retornar a València a principis de 1539. Com a conseqüència de les probables desavinences amb el capítol valencià, aviat reprendria el seu periple particular –“De iglesia en iglesia/ me quiero yo andar,/ por no mal maridar”, dirà en unes de les seves ensalades-, i sol·licitaria el reingrés a la catedral de Lleida. Tanmateix, la fortuna es mostrà al seu favor.
Després del decés al maig de 1539 d’Isabel de Portugal, l’esposa de l’emperador Carles V, les seves dues filles, les Infantes Maria i Joana, passaren a residir al palau d’Arévalo (Àvila) i després al palau ducal de Guadalajara, acompanyades de l’antiga capella de l’emperatriu, inclòs el seu cèlebre organista, Antonio de Cabezón. Fletxa passaria a dirigir-la no gaire després i és probable que fins a finals de 1548, després del casament de la infanta Maria amb l’arxiduc Maximilià d’Àustria. Sembla ser que al cap d’uns cinc anys moria al monestir cistercenc de poblet (Tarragona).
Com tots els mestres de capella de la seva època, Mateu Fletxa degué ser l’autor d’un significatiu repertori de música sacra, del qual només ha aflorat un Miserere. També de les típics vilancets que des de finals del segle XV els mestres de capella solien compondre en ocasió del Nadal, però també en aquest terreny les fonts són gasives. De Fletxa només ens resta un vilancet, Gloria in excelsis Deo, on podem trobar la influència de Juan del Encina, un dels pioners del gènere.
Els vilancets coneguts de Fletxa de temàtica no sacra són alguns més, vuit en total, la meitat dels quals al Cançoner de Barcelona, que també inclou el Gloria in excelsis (Biblioteca de Catalunya, Ms 454), i l’altra meitat al d’Uppsala, un imprès editat a Venècia el 1556, amb un repertori relacionat amb la cort dels ducs de Calàbria, a València. Les adaptacions d’aquestes darreres, escrites per afamats sonadors de viola de mà de l’entorn de la cort espanyola, com Miguel de Fuenllana o Enríquez de Valderrábano, parlen per si mateixes de la notorietat d’un compositor que en un determinat punt de la seva carrera decidia abordar un nou gènere musical com a alternativa al vilancet nadalenc.
El primer cop que es registra el terme ‘ensalada’ en la seva accepció poètico-musical és en l’Auto da fe del portuguès Gil Vicente, que fou representat als matines de Nadal de 1510 a la cort de Portugal. En lloc de la tradicional vilancet que solia cloure aquest tipus de representacions, l’Auto conclou amb “húa ensalada que veio de França” que l’autor no escriu i que requeria per a la seva interpretació d’un quartet vocal.
Dos anys després, Vicente torna a cloure una de les seves obres teatrals amb una ensalada, la Farça dos Físicos, de la qual dona la lletra, aquest cop. L’ensalada més antiga de Fletxa, Los Chistes, és dels volts de 1525. El seu patró i el de l’ensalada de Vicente (tret de la música, que no s’ha conservat) s’ajusta a allò que Díaz Rengifo defineix a la seva Arte Poética Española (Salamanca, 1592), a saber: “composición de
coples 2 redondillas, entre las cuales se mezclan todas las diferencias de metros, no solo españolas, però de otras lenguas sin orden de unos a otros al albedrío del poeta, y según la variedad de las letras, se va mudando la música”. Si Vicente va agafar com a model algun exemple primerenc de fricassée, una mena de quodlibet que va estar de moda a França al llarg del segle XVI, llavors va rebatejar el gènere.
De Mateu Fletxa es conserven onze ensalades a 4 o 5 veus (a cappella), set de les quals a l’imprès de 1581 Las Ensaladas, que va fer editar a Praga, a la casa de Jorge Negrino, pel seu nebot Mateu Fletxa el Jove, que era capellà de l’emperatriu Maria, a qui havia acompanyat aquell mateix any al seu viatge de retorn a Espanya, on passaria els seus darrers dies després d’haver enviudat. Les altres es conserven manuscrites. Encapçalen l’imprès les ensalades El Fuego i La Bomba, sense que hi hagi una raó especial. La segueixen, uns folis més endavant, La Guerra i La Justa, que juntament amb les dues anteriors pertanyen a un grup d’ensalades que posen de relleu l’assimilació, per part de l’autor, de certs recursos propis del llenguatge de Clément Janequin.
La Guerra és probablement la primera de les ensalades de maduresa de Mateu Fletxa. Escrita a imatge de La Guerre de Janequin, encara que el seu argument sigui sacre, tracta de la lluita de l’home contra el pecat, encarnats en la figura de Crist i la de Llucifer, probables símbols de l’emperador Carles V i de Solimà el Magnífic, respectivament. Si és així, dataria de poc després de l’aixecament del setge de Viena per part de les tropes turques (octubre de 1529), que precedí la coronació del monarca espanyol com a emperador.
Pocs anys després, el turc tronaria a les portes de Viena i es veié forçat a retirar-se davant les tropes de l’emperador, que entrava a la ciutat el setembre de 1532. Fou un esdeveniment d’un indubtable impacte per al futur polític d’Europa, al qual al·ludeix La Justa de forma al·legòrica. Tracta d’un torneig que enfronta Llucifer (Solimà) amb Adam (arxiduc Ferran d’Àustria, germà de Carles V), al qual venç, però que per la seva banda és derrotat per Crist. L’ensalada, que comença amb el record de la lletra del primer vers de La Guerre, “Oíd, oíd los vivientes” -en lloc de l”Escoutez tous, gentilz gallois”- encadena no menys de tretze cites del repertori del cançoner espanyol i del litúrgic, entre elles la tonada del romanç que el 1529 s’encarregava de divulgar la notícia de l’aixecament del setge de Viena, “¡Que tocan alarma, Juana!”.
La cançoneta reapareix a El Toro, amb una nova contraposició de la figura de Crist amb la de Llucifer, l’única còpia de la qual es conserva manuscrita (Palma de Mallorca, Bibl. De la Fundació Bartolomé March, Ms 6832). En la seva composició s’endevina certa pressa per l’elevat nombre de passatges a solo i el predomini d’altres d’homofònics, en relació als de textura imitativa. L’estança de Carles V a la residència dels ducs de l’Infantado el gener de 1534, en el seu retorn de Viena a la recerca de reforços per combatre l’armada turca, pot ser un motiu per a la composició d’una ensalada que fins ara mai no ha estat gravada. Anys abans, Francesc I de França, que havia estat fet presoner per l’emperador a la batalla de Pavia (24 de febrer de 1525), havia pernoctat
en aquesta mateixa residència de camí cap a Madrid. El Jubilate, una altra de les ensalades de Fletxa que recull l’esmentat manuscrit, al·ludeix irònicament a la rendició del monarca a la primera de les dues barzellete que cita, Poltrón François, literalment, “covard Francesc”.
Si El Fuego es vincula, tant pel seu estil com pel seu argument, que gira al voltant del pecat i la figura de la Verge, amb ensalades d’una època anterior a la trilogia formada per La Guerra, la Justa i El Toro, La Bomba és un punt i a part. Comença amb uns àgils versos que volen reflectir el comportament dels tripulants d’una nau a punt de sotsobrar, símbol de la humanitat, que finalment són rescatats per una altra nau que simbolitza Crist nounat. L’argument d’un dels seus passatges gira en torn d’un tal Gil Pizarra, que podia al·ludir de forma burlesca, com si es tractés d’un dels personatges contrafets d’El Bosco, a Francisco Pizarro, conquistador del Perú, de visita a la cort de Carles V el Juliol de 1529. Petita obra mestra, al llarg d’aquesta ensalada Mateu Fletxa mostra un absolut domini del llenguatge musical i literari que en el futur constituiria el seu segell d’identitat i que altres imitarien en el futur. Els seus ressons arribaren al Nou Món a través de la producció literària de González de Eslava, amb la seva ensalada “de la flota” o la Misa de Bomba de Pedro Bermúdez, potser basada en una altra peça prèvia de Cristóbal de Morales. La Bomba és una de les tres úniques ensalades que Fuenllana adaptà per a veu i viola de mà, juntament amb La Justa i El Jubilate.
Maricarmen Gómez
